VALÈNCIA I LA CORONA ESPANYOLA

per Francesc Xavier Montesa

Desprès de la descomposició política de l'antigua Unió Soviètica han sorgit amb força aires d'independentisme. El reconeixement, per exemple, de la independència de les repúbliques de Lituania, Estonia i Letònia per part de les autoritats soviètiques, de EE.UU. i de la UE han donat peu a que grups radicals comparin algunes nacionalitats històriques espanyoles amb els països bàltics, despreciant i falsejant la història lliurement.

La més mínima revisió de la història del nostre país és sificient per llençar per terra qualsevol tipus de semblança. Un dels nostres més destacats monarques Jaume I El Conqueridor, escrivia a la famosa Crònica del seu regnat :

"Nos feim la primera cosa per Déu, la segona per salvar Espanya, la terça que nós e vós haiam tan bon preu e tan gran nom que per nós e vós és salvada Espanya."

Si la conmemoració d'efemèrides té la seva importància en qualsevol societat, sigui aquesta antiga o nova, penseu en el Bicentenari de la Constitució dels EE.UU. o del Vè Centenari del descobriment, no podem passar per alt que la Familia Reial Espanyola és la més antiga d'Europa. Familia, que no Dinastia, que és cosa diferent. Si analitzem objectivament l'arbre genealogic de Sa Majestat El Rei podrem observar com Don Joan Carles descendeix directament de totes i cadascuna de les families reials de les antigues monarquies peninsulars. La història no es pot disfressar. Catalunya es va unir a Aragó perquè Ramon Berenguer IV, Comte Sobirà de Barcelona es va cassar amb l'hereva del regne veí. Un altre Rei d'Aragó i de València, es cassaria segles més tard amb la Reina de Castella, unint les dues corones sota una mateixa dinastia. Així, l'ansiada unió peininsular, que culminaria un segle més tard amb la incorporació de Portugal, es va realitzar pacificament, conservant cada reialme les seves pròpies lleis i institucions polítiques.

A la Guerra de Successió, els antics reialmes de València, Aragó, Mallorca i el Principat de Catalunya, van abraçar el bàndol perdedor, però aquesta no va ser una guerra de separació, sinó que l'antiga Corona d'Aragó va considerar amb millors drets a la Corona espanyola a l'Arxiduc Carles, que seria reconegut com Carles III, pensant que seguint la tradició austriacista, de caràcter neofederal, conservaria les lleis, privilegis i institucions que el regien.

Per acabar, el respecte de la Corona envers la diversitat d'Espanya, encara que una portada de diari suposament monàrquic volgui enlairar en dogma de fé, el que no és més que l'obsessió del seu director, queda ben clar en les paraules de S.A.R. El Príncep de Girona a la seva visita oficial a l'Ajuntament de Cervera, ciutat de la que és Comte, el 23 d'abril de 1990:

"No sols no heu de renunciar a les vostres peculiaritats, a aquesta nacionalitat que tant estimeu i que estimen tots, sinó que també entre tots hem de enfortim-la."

(Publicado en Monarquía Europea N° 10 - 1994 - Edició en valencià)